Vols saber més sobre les històries del nostre primer llibre? 6 relats per a joves i adults

El primer relat: “Nit de pau”, és una història ambientada en temps nadalenc, però que té molt més a veure amb la pau interna d’un mateix que no pas amb el caràcter litúrgic i festiu d’aquest període.

Has cregut alguna vegada que el món s’esfondrava davant teu o que corries un greu perill?

Et vas sentir com en un carreró sense sortida mentre contemplaves, amb impotència, l’incomprensió dels qui t’envoltaven?

Sovint tendim a categoritzar tot allò que passa al nostre voltant i a nosaltres mateixos en nivells d’importància o gravetat, però la veritat és que, lluny de poder generalitzar les nostres conclusions, cada circumstància és viscuda per cadascú de manera ben diferent, i allò que per a una persona és la fi del món, per a una altra pot ser irrellevant.

Tant és així que, de vegades, els límits entre allò dramàtic i allò còmic s’esborren fins a gairebé desaparèixer. És una cosa que forma part del meravellós i infinit repertori de manifestacions de la ment humana, fins al punt de generar, en ocasions, un gran patiment.

El relat, una hipèrbole de la vida mateixa —o potser és un pur reflex—, ens convida a reflexionar sobre la necessitat de relativitzar i també d’empatitzar i ajudar aquells que no són capaços de fer-ho per sí mateixos.

Sens dubte, l’humor, riure’s d’un mateix i amb els nostres semblants (que no és el mateix que “d’ells”), és una de les armes més poderoses que tenim per a desactivar i desvaloritzar situacions a les quals la nostra ment ha atribuït una importància i una perillositat que no mereixen.

“Taló d’agulla” és una història de lleialtat, traïció i desconfiança; de mentides, però també de certeses que només es sostenen pel fet de no voler perdre-les.

Veiem realment allò que veiem o només allò que volem veure?

I quantes vegades tanquem els ulls per no veure  allò que no volem?

A vegades, també passa que sí que ho veiem, però fem com si no ho haguéssim vist…

Quina part de nosaltres mateixos mostrem als altres i quina part amaguem? I per què ho fem?

Quan ens sentim traïts per algú, sobretot si es tracta d’una persona propera, és possible que experimentem emocions com la ràbia, la decepció i fins i tot el desig de revenja.

Al final, la nostra reacció dependrà, evidentment, de les nostres conviccions i de la nostra manera de ser, i de com estem acostumats a enfrontar-nos a situacions similars: amb l’ull per ull, reconstruint amb resiliència o sortint corrents i negant la major.

Fins a quin punt l’estil de vida que portem ens deixa marge i temps per pensar amb claredat, o més aviat ens empeny a prendre decisions febles en circumstàncies que requereixen ser gestionades amb calma i reflexió?

I, finalment, coneixem realment qui tenim al nostre costat? Fins a quin punt tenim dret a saber?

Potser hauríem de preguntar-nos primer si ens coneixem bé a nosaltres mateixos, de quin peu calcem, què ens agrada i fins a quin punt ho defensarem, què detestem, què som capaços d’arriscar o deixar pel camí i a canvi de què.

Tot un festival d’emocions i un entramat complex de qüestions que ens posen en escac quan algú que és important per a nosaltres, en qui hem dipositat tota la nostra confiança, ens falla.

“Ballant sota la pluja” és una preciosa història de resiliència. El tema parteix de la discriminació pel fet de ser vist com a diferent, estrany o incomplet; atribucions que no són en la persona en si, sinó en la mirada dels altres.

Fins on són capaços d’arribar alguns quan es tracta d'assenyalar a qui consideren diferent i amb menys valor que ells?

Insults, indiferència, sotmetiment, humiliació, burles, vexacions, agressions… arribant, en alguns casos, a atemptar contra la vida d’aquell.

I com la vulnerabilitat acaba essent causa i efecte de tots aquests comportaments reprovables i inhumans, quedant la víctima atrapada en les seves tòxiques i letals teranyines, amb escasses possibilitats d’escapar.

Tot i que també sabem que res de tot això seria possible sense la complicitat d’altres que, sabent-ho, miren cap a una altra banda.

Com ens sentiríem si una cosa així ens passés a nosaltres mateixos?

Som capaços de posar-nos a les sabates dels qui ho pateixen en primera persona? I en les de les seves famílies?

Tenir algú a qui poder anomenar amic, en qui recolzar-se, amb qui riure i gaudir, a qui explicar confidències o per qui sentir-se estimat. És això fàcil?

Qui no té o no ha tingut alguna vegada algun amic?

Sembla obvi, però moltes persones no n’han tingut mai, ni tan sols de petits. I això les condemna a la solitud, fent-les més vulnerables, encara més quan falta la família.

Arribats a aquest punt, només els queda aferrar-se a ells mateixos, com li passa a la protagonista d’aquesta història.

A vegades, acaba sortint el sol. Altres, massa sovint, la foscor regna fins al final dels seus dies.

És ben cert que la maldat sempre està a l’aguait, buscant les vulnerabilitats dels altres per treure’n profit a favor dels seus interessos.

A “El pitjor càstig”, el mal, que sempre és allà però ningú no el veu, modula els seus moviments i espera que el camí estigui aplanat… per actuar.

La maldat té múltiples cares i maneres de funcionar. De vegades, premedita i prepara amb cautela i meticulositat el seu acometiment amb antelació; altres vegades, improvisa quan detecta una oportunitat que li pot resultar valuosa.

No sempre es mostra freda i calculadora. També és capaç d’emocionar-se i de fingir. Pot arribar a semblar algú corrent i, fins i tot, una bona persona, si amb això aconsegueix apropar-se al seu objectiu.

Ens la podem trobar de front o a les nostres esquenes, descarada o a traïció.

Pot ser algú desconegut o conegut i, encara que ens sembli impossible, també algú proper.

De vegades, en el lloc menys pensat és on la trobem; també quan menys l’esperem. Altres vegades, la intuïm i la sentim acostar-se a nosaltres, desbocada o sigil·losament, però sense desviar-se del seu camí.

Pot arribar a tenir una paciència infinita i perseguir-nos allà on anem, sent capaç de servir-se de còmplices o d’actuar completament sola.

Pot ser home o dona, jove o adulta, de qualsevol edat, pertànyer a qualsevol classe social i viure en comunitat o no.

Exerceix el mal per alimentar-se del dolor aliè i, així, obtenir plaer; o per a aconseguir algun tipus de rèdit.

Els seus actes poden causar-nos molt de mal, i les conseqüències poden ser devastadores. El pitjor càstig que puguem imaginar.

Quin seria per a tu el pitjor càstig? T’ho has preguntat alguna vegada?

No tots contestaríem el mateix. Cadascú de nosaltres pensaria, de ben segur, en un càstig diferent.

“Els dimonis” és una història molt més comuna del que podríem pensar. Tots nosaltres en tenim algun dins nostre, que ens turmenta en major o menor mesura.

Pot ser alguna cosa del nostre passat, llunyà o recent, capaç de condicionar-nos la  vida, les nostres accions i decisions, o el nostre estat d’ànim, i que pot ocasionar-nos seriosos problemes psicològics en funció de la gravetat del que ens hagi succeït i de com ho hàgim afrontat.

El relat, que porta aquest fet a l’extrem, ens condueix pels túnels foscos de la ment per on es passegen els dimonis, i on aquests ens acaben arrossegant sense pietat.

És possible alliberar-se’n?

Jo diria que, en alguns casos, és gairebé impossible. Fins i tot comptant amb ajuda, hi ha persones que conviuen amb ells durant tota la vida; però també és cert que, de vegades, alguna cosa aparentment insignificant i inesperada es converteix en la clau de la porta alliberadora.

La ment humana és així de complexa i meravellosa alhora: pot ser totalment hermètica i treballar sense descans en la seva autodestrucció o pot ser permeable a una simple espurna que acaba encenent-se en el seu interior i destruint els dimonis per sempre. Aquests serien els dos extrems possibles, entre els quals hi cabrien infinites possibilitats que no podria detallar aquí.

A mi, personalment, el que més em fascina és el poder que té, de vegades, una simple paraula, una trobada, una xerrada, una imatge, una olor, una melodia, un gest, un somriure, una mirada, una història… Poder per canviar la nostra ment, el nostre patiment, el nostre pesar.

A vegades no ho veiem perquè pensem que, a problemes difícils, solucions complexes; però si obrim bé els ulls, veurem que no sempre ha de ser així.

Els dimonis poden desaparèixer. Al final, com ens sentim és la conseqüència del que ens succeeix juntament amb com ho processem. Tenir una disposició a desprendre’ns del que ens atormenta i estar atents a les senyals que es produeixen al nostre voltant podria ser la clau.

Aquesta última història és, segurament, amb la qual més m’identifico. “Tornar a néixer” planteja preguntes que jo, personalment, em faig des que era una nena.

Recordo que m’entretenia pensant en què passaria si tornés a néixer, si tingués una segona oportunitat per actuar de forma diferent. I em preguntava quines conseqüències tindria en el meu present i  futur el fet de poder modificar el passat.

M’encantaven les històries en què el protagonista, per exemple, viatjava en el temps i es trobava amb ell mateix davant el dilema d’actuar o no, per temor als efectes que això pogués produir.

A vegades, allò que ens succeeix no depèn tant de les nostres pròpies decisions com d’estar en el lloc i el moment determinats.

Sens dubte, sobretot per aquelles persones que van viure situacions traumàtiques, doloroses o de grans pèrdues i que van dependre exclusivament d’unes coordenades espai-temporals concretes, la temptació de canviar-les planaria en les seves ments si tinguessin l’oportunitat de fer-ho.

Canviaríeu la vostra vida si poguéssiu?

Tindríeu por de fer-ho?

Fins a quin punt estaríeu disposats a modificar-la? Només en alguna cosa concreta o, per contra, la posaríeu del revés?

I l’última pregunta, que potser és la menys fàcil de respondre, la que fa més vertigen:

Assumiríeu el risc de les conseqüències per haver alterat el vostre passat?

Perquè és possible que, si ho féssiu, ara no fóssiu aquí llegint això…